Crec que mai no us he parlat del meu amic Endaf, un jove gal·lès que vaig conèixer a Londres fa un parell d'anys. Me'l van presentar en una festa al barri de Shoreditch, on ell viu, i de primer vaig pensar que seria una de les tantes persones que hom coneix quan fa vida social a l'estranger. Una d'aquelles persones de les quals acabem recordant el nom i poca cosa més. La memòria, ja se sap, és sel·lectiva, perquè si haguéssim de recordar tots aquells a qui ens presenten cada cop que anem de viatge ens tornaríem bojos.
No sé com va ser, però, que en algun moment de la festa Endaf va decidir parlar amb mi i vaig saber que era escriptor.
-Bé, de fet, només he publicat un parell de contes -va dir-me amb modèstia.
Per a mi, que no he publicat res i que he escrit ben poca cosa, allò ja era molt, moltíssim. Volia saber-ne més. No em va costar gaire obtenir més informació sobre la seva incipient carrera literària perquè Endaf, tot i que no pertany al grup dels vanitosos, està molt segur de sí mateix i no té cap mena de problema per parlar dels seus mèrits. Així és com vaig saber que acabava de guanyar un premi literari a Cardiff i que pensava celebrar-ho en un pub del sud de Londres l'endemà al vespre. M'hi va convidar, però li vaig dir que segurament no podria assistir-hi perquè havia quedat amb una cosina meva per anar a un concert al Barbican.
Quan penso en aquells dies tinc la sensació que l'Endaf i jo estàvem condemnats a ser amics perquè l'endemà al matí la meva cosina em va trucar lleugerament atordida per dir-me que s'havia oblidat que aquella tarda es casava amb un noi belga i que, per tant, no podríem anar al concert. Vaig estar a punt de dir-li que sempre era a temps de dir que no, especialment tractant-se d'un belga, però vaig pensar que era igual, que aniria a la celebració del premi d'Endaf i prou.
El pub era gran i força antic, per fora tenia l'estil d'un cottage i la decoració interior era un revival de l'època dels Tudor. Endaf i el seu grup d'amics estaven asseguts, ocupant totes les taules de la paret del fons, bebent grans gerres de cervesa negra... i tèbia! Sempre he pensat que els britànics beuen cervesa tèbia per la mateixa raó per la qual condueixen per l'esquerra: pel gust de ser diferents, perquè és impossible que allò pugui agradar a ningú.
Tots el·logiaven l'obra que havia estat premiada, li trobaven totes les gràcies. De ben segur que entre ells hi havia algún envejós encobert que discrepava secretament de l'opinió de la majoria, però ja se sap que en determinades circumstàncies la voluntat de no desentonar supera la força de l'enveja. L'únic que es podria considerar un retret va ser el comentari d'una dona d'uns cinquanta anys que després vaig saber que era la professora de literatura d'Endaf.
-Només escrius en gal·lès... per què no ho fas en anglès? Tindries un públic més ampli. És clar que les obres sempre es poden traduir, però ja que domines l'anglès tan bé com el gal·lès... -va dir la dona.
-Escric en gal·lès perquè em dóna la gana -va contestar Endaf amb un to de veu que revelava que havia donat aquella resposta alguna altra vegada- i per la mateixa raó no penso escriure en anglès.
-Ets un provincià -va contestar la professora, sentint-se terriblement ofesa.
Vaig estar a punt de deixar d'escoltar la conversa, perquè podia imaginar-me-la del principi fins al final. Vaig pensar que Endaf s'enervaria, que acusaria els anglesos d'imperialistes, que reivindicaria el seu dret a escriure en gal·lès, que recordaria les humiliacions a les quals els reis d'Anglaterra van sotmetre Gal·les, que treuria en professó tota la mitologia artúrica per recordar que els anglesos van ser els últims en arribar a les illes britàniques. Estava segur que així seria, que aprofitaria per recordar que no hi ha res tan provincià com les novel·les angleses, que en el seu 80% estan ambientades en llocs tan exòtics com Yorkshire, Kent o Westminster. Però no va ser així i Endaf va demostrar-nos que l'escriptor està per sobre de tots aquests debats estèrils. Ben al contrari, va adoptar una actitud calmada i va dir:
-Oh, no... el meu àmbit és molt més reduït que el d'una província. Certament, escriuria en anglès si tingués la pretensió d'arribar a molta gent, si les meves obres anessin dirigides a un públic molt ampli. Però no és així, entre d'altres coses perquè aquell que escriu per a tothom no escriu per a ningú, en el fons és un vanitós que només escriu per a sí mateix. Totes les meves obres estan escrites per a una sola persona, van dirigides només a ella, i amb ella parlo en gal·lès, la meva ànima parla en gal·lès. Amb això no vull pas dir que les meves obres no les pugui llegir tothom: que les llegeixi qui vulgui, que les tradueixin a tots els idiomes del món si cal. Però qui les llegeixi ha de saber que només van adreçades a una persona amb qui jo parlo en gal·lès.
Després que Endaf acabés de parlar es va produir un silenci incòmode. Vaig observar que la majoria dels assistents estaven desconcertats. Aquells que defensaven que el jove escriptor escrivís en gal·lès no entenien perquè Endaf havia sortit per la tangent amb aquell argument estrany. Els que pensaven que escriure en gal·lès en plena globalització era un anacronisme van reafirmar els seus dogmes, creient que la resposta de l'escriptor era sentimental i antiquada. La professora de literatura era la més desorientada de tots, no entenia res, potser perquè malgrat haver passat tants anys investigant i elaborant teories, no havia escrit ni una sola línia... no li havien escrit ni una sola línia.
Mentiria si digués que jo ho vaig entendre tot a la primera. Jo estava tan desconcertat com el que més: Creia que Endaf tenia tot el dret a escriure en l'idioma que li donés la gana, però la seva resposta era esotèrica, per dir-ho d'alguna manera. Vaig tenir la sort, però, de no conèixer gairebé ningú en aquella vetllada i de veure'm obligat a seure, escoltar i observar. Va ser aleshores que ho vaig veure clar: En un dels extrems de la taula, mig amagada per la penombra, hi havia una noia que semblava haver-se escapat d'un quadre de Waterhouse. Mirava Endaf complaguda. Sens dubte, ella havia entès totes i cadascuna de les seves paraules. Veient-la, també jo ho vaig entendre tot.
