Mai no havia estat en aquell cafè, perdut entre els carrerons del barri gòtic. Quan hi he entrat, els meus ulls han hagut d’acostumar-se a la mitja penombra abans de descobrir que era més gran del que sembla de fora estant: Hi havia cadires i sofàs antics, entapissats de vellut verd; i pesades cortines per no deixar passar els raigs del Sol, també de vellut verd i amb passamaneries daurades. La sala estava il·luminada només per l’esmorteïda llum d’uns globus que penjaven d’uns braços modernistes de bronze, tots recargolats, talment com si fossin una còpia a gran escala de les joies de Masriera. El terra era de pòrfir i les columnes de marbre rosa amb capitells de guix imitant les fulles d’una palmera. A la dreta, una barra llarga, de fusta fosca de jacarandà. Marcs daurats a quadres i miralls, paravents a mig camí entre l’art gòtic i el japonès, el sostre profusament enteixinat... només a en Càndid se li pot acudir passar la tarda en un lloc així amb la calor que fa!
És el primer que li he dit quan l’he vist al fons del local, mig esllanguit en un sofà, amb la tassa de darjeeling a la mà dreta i The Independent a l’esquerra, perdut en una d’aquestes fantasies seves en les quals els cotxes circulen per l’esquerra, Barcelona és Londres i ell és un súbdit de Sa Graciosa Majestat. Estava tan endinsat en el deliri que crec que s’ha sorprès i tot d’escoltar algú parlant en català. Ha dubtat uns segons i, finalment, ha contestat: ‘Que potser és culpa meva que el 24 d’octubre faci aquesta calor insuportable? No sóc jo, sinó el clima, el que no sap estar on li pertoca.’
Jo no he volgut insistir en la qüestió del clima, perquè sé que la calor posa en Càndid de molt mal humor; així és que he intentat desviar la conversa cap a algun tema trivial que li alegrés la tarda: ‘Bé’, li he dit, ‘estaràs content, no? Sembla que aquest cop els de dretes governareu a la Generalitat.’ ‘Per què ho dius això?’, m’ha contestat tot corbant lleugerament el llavi superior, en un clar gest de menyspreu. He dubtat, abans de respondre: ‘Home, no ho dic jo, sinó les enquestes que...’ ‘Deixa estar les enquestes!’, m’ha tallat ell, ‘per què dius “governareu”? què et fa pensar que sóc de dretes?’
En aquell moment he cregut que es volia riure de mi. Certament, en Càndid no m’ha dit mai que fos de dretes, però hi ha coses que no cal dir-les, s’endevinen: Els seus gustos tenen sempre quelcom d’exclusiu, d’exquisit; li agraden els bons restaurants, el bon vi... La seva forma de vestir no és la d’un ‘pijo’, és cert, però és lleugerament antiquada. L’he vist algun cop al Liceu tot encorbatat i recordo la seva indignació quan en Llach i la Pantoja van actuar al teatre de Les Rambles. La manera en què parla, en què escriu, les coses que diu, la seva idea de l’Art, massa jeràrquica per algú que sigui d’esquerres... Però si només calia veure’l: fent-se l’anglès en un cafè del segle XIX!
Tot això li he dit per justificar-me i m’ha respost amb un sec “i?” tot i que els seus ulls semblaven dir-me: “no saps com m’alegro que em facis aquesta pregunta”. ‘Res del que has dit’, ha seguit en Càndid després d’uns instants de silenci, ‘no té res a veure amb la dreta. La meva idea de l’Art és jeràrquica, sí, perquè no crec que es puguin posar al mateix nivell uns graffiti que les pintures de Canaletto. Crec en l’harmonia, en la proporció, en el misteri, en el geni, en la Bellesa’ i s’ha quedat absort buscant un Cel que l’enteixinat no li deixava veure. A mi, se m’ha escapat el riure, perquè això de la Bellesa és tan antiquat, tan decimonònic... Ell, però, no s’ha immutat. ‘No ets el primer que rius en sentir-me dir això’, ha dit tot calmós, ‘n’hi ha molts que es dediquen a escriure, a pintar o a cantar que menyspreen el geni i la Bellesa; però no els passa altra cosa que el que li succeïa a la guineu d’Esop amb el raïm.’
Jo o, més ben dit, el meu orgull ha quedat ferit i necessitava rescabalar-se. ‘Sigui com sigui’, li he dit, ‘no és propi d’algú modern establir jerarquies en l’Art, creia que l’Art havia deixat de ser canònic.’ En Càndid m’ha contestat somrient, impertorbable: ‘Sens dubte, l’art fa temps que va deixar de ser un codi d’expressió per passar a ser l’expressió d’un codi. El gust és lliure, jo seré el primer en defensar-ho, però això no equival a dir que s’hi val tot. No és el mateix Tàpies que Dalí. Aquest és el problema dels que us dieu d’esquerres, que us heu passat la vida igualant per baix i no només en l’Art, sinó també en assumptes molt més superficials com l’educació, la televisió, la cultura... Però, com comprendràs, jo no abandonaré el vaixell de l’esquerra només perquè molts dels meus companys de viatge considerin que semblo de dretes.
De fet, són ells els que, poc a poc, van desertant. Són d’aquells que fan allò de ser d’esquerres als 20 anys i de dretes als 40. És a dir, que han estat de dretes tota la vida i si als 20 anys es diuen d’esquerres només és per no desentonar als concerts de Manu Chao i no quedar exclosos de les tertúlies del bar de la facultat. I quan tenen 40 anys vesteixen amb aquest punt antiquat i es donen una envernissada cultural comprant un parell de llibres d’art i un parell de discos de Bellini i de Mozart... ah! i de Bach, que acostuma a ser el músic predilecte de tots aquells que no en tenen ni idea de música però que volen fer veure que en saben molt. I aleshores sí, pobre d’aquell que gosi pintar un graffito a la porta de casa seva!’
‘Però, en qualsevol cas’, he replicat jo, ‘que siguis un esteta no ens assegura que no siguis de dretes als 40, no podem conèixer el futur, és clar.’ Després de prendre el darrer glop de te, en Càndid m’ha contestat: ‘Jo no estic tan segur que no es pugui conèixer el futur. I sí, és precisament el fet de ser un esteta el que m’impedirà ser de dretes als 40 anys perquè tot credo estètic és també un credo ètic. Perquè creure en la Bellesa i en la llibertat del gust vol dir apostar pel lliure desenvolupament de cadascú en condicions d’igualtat, vol dir posar l’educació, l’Art, la cultura a l’abast de tots. Ser d’esquerres vol dir ajudar a que neixi un artista en tots i cadascun de nosaltres.’
La veritat és que l’argumentació d’en Càndid m’ha deixat perplex. Ha hagut de passar una bona estona, durant la qual hem parlat de coses sense importància, per a que jo veiés quina relació hi havia entre la seva estètica i el fet de ser d’esquerres. I la relació hi és, i tant que sí! Però això, per a mi, no és l’important; el millor de la tarda ha estat que en Càndid, altra vegada, ha aconseguit sorprendre’m. Fins aviat. Sigueu molt feliços.
És el primer que li he dit quan l’he vist al fons del local, mig esllanguit en un sofà, amb la tassa de darjeeling a la mà dreta i The Independent a l’esquerra, perdut en una d’aquestes fantasies seves en les quals els cotxes circulen per l’esquerra, Barcelona és Londres i ell és un súbdit de Sa Graciosa Majestat. Estava tan endinsat en el deliri que crec que s’ha sorprès i tot d’escoltar algú parlant en català. Ha dubtat uns segons i, finalment, ha contestat: ‘Que potser és culpa meva que el 24 d’octubre faci aquesta calor insuportable? No sóc jo, sinó el clima, el que no sap estar on li pertoca.’
Jo no he volgut insistir en la qüestió del clima, perquè sé que la calor posa en Càndid de molt mal humor; així és que he intentat desviar la conversa cap a algun tema trivial que li alegrés la tarda: ‘Bé’, li he dit, ‘estaràs content, no? Sembla que aquest cop els de dretes governareu a la Generalitat.’ ‘Per què ho dius això?’, m’ha contestat tot corbant lleugerament el llavi superior, en un clar gest de menyspreu. He dubtat, abans de respondre: ‘Home, no ho dic jo, sinó les enquestes que...’ ‘Deixa estar les enquestes!’, m’ha tallat ell, ‘per què dius “governareu”? què et fa pensar que sóc de dretes?’
En aquell moment he cregut que es volia riure de mi. Certament, en Càndid no m’ha dit mai que fos de dretes, però hi ha coses que no cal dir-les, s’endevinen: Els seus gustos tenen sempre quelcom d’exclusiu, d’exquisit; li agraden els bons restaurants, el bon vi... La seva forma de vestir no és la d’un ‘pijo’, és cert, però és lleugerament antiquada. L’he vist algun cop al Liceu tot encorbatat i recordo la seva indignació quan en Llach i la Pantoja van actuar al teatre de Les Rambles. La manera en què parla, en què escriu, les coses que diu, la seva idea de l’Art, massa jeràrquica per algú que sigui d’esquerres... Però si només calia veure’l: fent-se l’anglès en un cafè del segle XIX!
Tot això li he dit per justificar-me i m’ha respost amb un sec “i?” tot i que els seus ulls semblaven dir-me: “no saps com m’alegro que em facis aquesta pregunta”. ‘Res del que has dit’, ha seguit en Càndid després d’uns instants de silenci, ‘no té res a veure amb la dreta. La meva idea de l’Art és jeràrquica, sí, perquè no crec que es puguin posar al mateix nivell uns graffiti que les pintures de Canaletto. Crec en l’harmonia, en la proporció, en el misteri, en el geni, en la Bellesa’ i s’ha quedat absort buscant un Cel que l’enteixinat no li deixava veure. A mi, se m’ha escapat el riure, perquè això de la Bellesa és tan antiquat, tan decimonònic... Ell, però, no s’ha immutat. ‘No ets el primer que rius en sentir-me dir això’, ha dit tot calmós, ‘n’hi ha molts que es dediquen a escriure, a pintar o a cantar que menyspreen el geni i la Bellesa; però no els passa altra cosa que el que li succeïa a la guineu d’Esop amb el raïm.’
Jo o, més ben dit, el meu orgull ha quedat ferit i necessitava rescabalar-se. ‘Sigui com sigui’, li he dit, ‘no és propi d’algú modern establir jerarquies en l’Art, creia que l’Art havia deixat de ser canònic.’ En Càndid m’ha contestat somrient, impertorbable: ‘Sens dubte, l’art fa temps que va deixar de ser un codi d’expressió per passar a ser l’expressió d’un codi. El gust és lliure, jo seré el primer en defensar-ho, però això no equival a dir que s’hi val tot. No és el mateix Tàpies que Dalí. Aquest és el problema dels que us dieu d’esquerres, que us heu passat la vida igualant per baix i no només en l’Art, sinó també en assumptes molt més superficials com l’educació, la televisió, la cultura... Però, com comprendràs, jo no abandonaré el vaixell de l’esquerra només perquè molts dels meus companys de viatge considerin que semblo de dretes.
De fet, són ells els que, poc a poc, van desertant. Són d’aquells que fan allò de ser d’esquerres als 20 anys i de dretes als 40. És a dir, que han estat de dretes tota la vida i si als 20 anys es diuen d’esquerres només és per no desentonar als concerts de Manu Chao i no quedar exclosos de les tertúlies del bar de la facultat. I quan tenen 40 anys vesteixen amb aquest punt antiquat i es donen una envernissada cultural comprant un parell de llibres d’art i un parell de discos de Bellini i de Mozart... ah! i de Bach, que acostuma a ser el músic predilecte de tots aquells que no en tenen ni idea de música però que volen fer veure que en saben molt. I aleshores sí, pobre d’aquell que gosi pintar un graffito a la porta de casa seva!’
‘Però, en qualsevol cas’, he replicat jo, ‘que siguis un esteta no ens assegura que no siguis de dretes als 40, no podem conèixer el futur, és clar.’ Després de prendre el darrer glop de te, en Càndid m’ha contestat: ‘Jo no estic tan segur que no es pugui conèixer el futur. I sí, és precisament el fet de ser un esteta el que m’impedirà ser de dretes als 40 anys perquè tot credo estètic és també un credo ètic. Perquè creure en la Bellesa i en la llibertat del gust vol dir apostar pel lliure desenvolupament de cadascú en condicions d’igualtat, vol dir posar l’educació, l’Art, la cultura a l’abast de tots. Ser d’esquerres vol dir ajudar a que neixi un artista en tots i cadascun de nosaltres.’
La veritat és que l’argumentació d’en Càndid m’ha deixat perplex. Ha hagut de passar una bona estona, durant la qual hem parlat de coses sense importància, per a que jo veiés quina relació hi havia entre la seva estètica i el fet de ser d’esquerres. I la relació hi és, i tant que sí! Però això, per a mi, no és l’important; el millor de la tarda ha estat que en Càndid, altra vegada, ha aconseguit sorprendre’m. Fins aviat. Sigueu molt feliços.
0 comentaris:
Publica un comentari