La Fantasia KV 397

El que avui vinc a explicar-vos va succeir fa temps, força temps... No sé pas quants anys fa, però era un 5 de desembre, com avui, d'això n'estic segur. N'estic segur perquè era el dia de l'aniversari de la mort de W.A. Mozart i jo era a classe de piano, assegut davant el teclat. Com que aquell dia no tenia gaires ganes de fer classe vaig voler fer un comentari a l'atzar per distreure l'atenció de la professora i començar una conversa, la que fos: 'Avui fa xxx anys que va morir Mozart... Tenia només 35 anys! T'imagines que hagués passat si arriba a viure 70 o 80 anys?'

Abans de contestar, la professora va encendre's l'enèssima cigarreta de la tarda i va prendre un glop d'aquell líquid daurat que ella deia que era te amb gel, però que els alumnes sospitàvem que era whisky. 'Mozart no hagués viscut 70 o 80 anys', va dir finalment, 's'havia de morir amb 35. Així estava escrit, com tot.' La resposta no em va sorprendre, perquè aleshores ja m'havia acostumat a tenir per professora de piano a tota una iniciada en les arts ocultes; senzillament em vaig limitar a assenyalar que aquella resposta l'havia escoltada ja altres vegades referida a les situacions més diverses. 'No, no', va continuar ella, 'això no té res a veure amb l'esoterisme. Bé, de fet, hi té molt a veure, però crec que aquesta vegada el que dic pot ser entès fins i tot per aquells que no veuen més enllà de la punta del seu nas. Veuràs...' i va posar-se a remenar una de les enormes carpetes que hi havia damunt la seva taula.

Tenir una professora de piano swedenborgiana i visionària, en el fons, és una llauna, perquè s'anticipa a tot el que puguis fer. Aquell 5 de desembre, per exemple, ella ja havia somiat que jo no tindria ganes de fer classe, que desviaria el tema de conversa cap a la mort prematura de Mozart i, és clar, havia vingut preparada. Va treure una partitura plena de pols d'una de les carpetes i me la va donar dient: 'llegeix-la'. La partitura era molt vella, editada a Budapest a principis del segle XX i era de Mozart: la Fantasia per a piano en re menor KV 397. Vaig disposar-me a llegir-la. Mira per on, per haver volgut desviar el tema de conversa ara em trobava a punt de tocar una partitura començant de zero.

Arpegis, escales plenes de sostinguts, notes obstinades a l'esquerra... Allò no tenia res de particular, era com tantes altres fantasies. Jo ja començava a estar fart de llegir quan, cap al final, la partitura es va tornar harmoniosa, proporcionada, amb el blanc i el negre equilibrats, deixant enrere la foscor que provoquen les escales de fuses interminables... i d'aquell equilibri en va néixer una melodia d'una senzillesa extrema, d'una lluminositat abans mai escoltada. Una bellesa tan simple, tan càndida, que només pot ser apreciada en tota la seva magnificència quan s'ha superat tota la tortura dels arpegis i les escales anteriors.

'Te n'adones ara?' va preguntar la professora 'si Mozart havia arribat fins aquí, havia de desaparèixer, ni que fos per pietat cap a la resta de compositors que venien darrere d'ell.' La veritat és que, aleshores, jo no ho vaig acabar d'entendre; simplement ho intuïa, que ja era molt. Avui, un altre 5 de desembre, crec que ja ho he entès: A la fantasia KV 397 Mozart ens ensenya el túnel i la llum que hi ha al final i ¿què hagués estat dels romàntics si haguessin conviscut amb algú que ja havia superat les tenebres i estava instal·lat a la llum? Una llum que Beethoven, Verdi, Wagner i Brahms van ser incapaços de veure. Una Bellesa purificada que resplendirà de forma fugaç al quintet de la truita de Schubert i que no reviurà fins a Strauss, potser massa tard. I què va fer Richard Strauss per salvar la Música del càncer de l'atonalisme? Escriure Der Rosenkavalier, una òpera mozartiana a l'estil de Così fan tutte. Si Mozart hagués viscut més temps s'hauria carregat la Música fins l'any 1911.

Mozart és el darrer d'un segle de grans mestres; un segle que havia vist Vivaldi, Scarlatti, Gluck, Haydn i l'apol·lini Handel. Un segle en el que havia imperat la Beutat, com a la seva Simfonia 39, en la que la Bellesa s'acomiada del món per morir a la Simfonia 40 i... ressuscitar a la 41! La Júpiter va ser l'última Simfonia perquè ho havia de ser. Heu escoltat mai la melodia que sorgeix a la meitat del primer moviment? Mozart ja havia superat el Romanticisme. Havia viscut la plenitud de la Bellesa que se li havia mort als braços i l'havia recuperada per sempre. Com l'àguila del poema de Hölderlin, havia sobrevolat l'abisme i ara ja era un déu i els déus s'han d'ocultar per deixar lloc als homes. Mozart va morir per a que Beethoven i els altres no quedessin encegats per la seva llum. Els déus moren per Amor als homes... Em temo que això no és nou, no ho era ni tan sols aquell 5 de desembre de 1791. Fins aviat. Sigueu molt feliços.