el zoo

Avui he tornat a veure en Càndid qui, lluny de ser un expert cuiner de cochinillo a Segovia, és un bon amic meu. De fet, a en Càndid no li agrada gaire el cochinillo i ha pres la ferma resolució d'alimentar-se únicament de te, marisc, maduixes, aliments cuinats al vapor i, molt de tant en tant, un filet de bou a la planxa, gruixut, cru i amb pebre. M'ho ha explicat aquesta tarda, mentre preníem una copa de Porto de 10 anys al Cafè de les Paraules:

"Aquesta tardor he pres dues decisions: la primera és subsistir només a base de te, marisc, maduixes, menjar fet al vapor i, molt de tant en tant, un filet de bou a la planxa, gruixut, cru i amb pebre. La segona és que tu has de deixar d'estudiar periodisme." Evidentment, no he pogut fer altra cosa que queixar-me, des de quan en Càndid pot decidir el que jo he de fer amb la meva vida? Ell, però, ha continuat: "El periodisme no té futur, creu-me. Avui qualsevol escriu als diaris, fins i tot els economistes... i la gent llegeix el que diuen, no et pensis. Fixa't que un diari tan nostrat com La Vanguardia publica, no una, sinó tres cartes pastorals cada setmana: La de l'arquebisbe Martínez Sistach i la dels dos popes neocons, Pedro Schwartz i Xavier Sala i Martín. No cal que et digui amb quina de les tres em quedo; per molt que evolucioni la teoria econòmica, sempre serà més temptadora la vida eterna que la maximització del benefici."

Entre moltes altres virtuts, en Càndid té l'habilitat de parlar i beure porto alhora, procurant també que ningú no l'interrompi. L'únic que he pogut dir és que no n'hi havia per tant, que en tot cas en Sala i Martín escrivia a la secció d'opinió del diari, com ho fan tants altres acadèmics.

"Aquí és on volia anar a parar!" ha exclamat aleshores en Càndid i, tot agafant un exemplar de La Vanguardia, l'ha fullejat frenèticament fins a la plana 16. "Mira! Ho veus? Ara fa entrevistes als candidats de les eleccions catalanes. Si un individu així pot anar fent entrevistes pel món, no pots ser periodista! Més val que no siguis res a la vida abans no et comparin amb segons qui." "Home, potser no ho fa tan malament..." he objectat jo. "Que no???" ha contestat furiós el meu amic, "desobeeix totes les regles de l'entrevista: les preguntes no poden ser més interessants que les respostes, no es pot formular en afirmatiu i al final afegir-hi un '¿no?', no es pot començar una pregunta repetint la resposta a la pregunta anterior... Vols que continuï?"

Li he dit que no calia, que la resta me la podia imaginar, però és obvi que la pregunta era retòrica i ha seguit: "Avui l'entrevista és amb en Montilla i no li ha preguntat res referent a les eleccions, al programa electoral o als possibles pactes; s'ha limitat a burxar-lo. I en Montilla, idiota, s'ha deixat burxar, amb la qual cosa demostra que està perfectament preparat per dur a terme la missió que té encarregada: perdre les eleccions. ¡Com m'hagués agradat a mi ser en el seu lloc i respondre a les preguntes d'aquell individu baix, rabassut i tan ple de complexes que es veu oligat a anar vestit com un pallasso!"

Aleshores, s'ha acostat més al diari i ha començat a llegir algunes preguntes: "Si a los trabajadores de una empresa se les exige algo, ¿a su jefe no se le tiene que exigir lo mismo? Saps que hauria contestat jo aquí? Doncs que la Generalitat de Catalunya no és una empresa. I punt. ¿Que potser es pensa que ens haurem de creure que l'Estat és una empresa només perquè un grapat d'economistes fa dècades que ho repeteixen? L'Església Catòlica va predicar durant segles el dogma de la Trinitat i la gent no se'l va creure fins al Concili de Nicea. I mira aquesta altra: Me puede escribir la primera estrofa del Virolai? Sí, miri, escric la lletra: Rosa d'abril [...] i les notes, però... on és el pentagrama? Com és que no n'ha portat? Creia que parlàvem de Música... Ah! Perdoni, oblidava que vostè no en sap. I encara n'hi ha més: En abril se celebró el 40ª aniversario de El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribes. ¿Sabe cómo termina El zoo d'en Pitus? No. No en tinc ni idea, però me n'alegro de saber que s'acaba, sigui de la manera que sigui; només espero que sigui un final prou tancat per a que no pugui aparèixer una segona part. Si vol li explico com s'acaba La Febre d'Or, o la Ben Plantada, o Laura a la Ciutat dels Sants, o li recito una poesia de Maragall o Màrius Torres o li explico un conte d'en Monzó, o..."

I aquí en Càndid ha anat apujant el to de veu a mesura que passava revista a la literatura catalana contemporània fins al punt que una amable cambrera s'ha acostat a la chaise-longe on seia per demanar-li que parlés més fluix. En Càndid li ha replicat, cridant: "El zoo d'en Pitus! Vostè s'ha llegit el zoo d'en Pitus?" La cambrera, a mig camí entre l'estupefacció i la por, ha dubtat uns instants per acabar responent que no. "Doncs li hauria de caure la cara de vergonya!", ha seguit en Càndid, "perquè no s'ha escrit res millor des de la Divina Comèdia! Hi haurà un abans i un després de El zoo d'en Pitus a la literatura universal! I vostè serà deportada a Salamanca per no haver-se'l llegit i no saber que fa 40 anys que es va publicar! Què passa? Per què em mira amb aquesta cara? No hi està d'acord? Jo tampoc, però resulta que ara el cànon literari el marquen els economistes!"

Després d'això ha esclafit en una sonora riallada de tal manera que tots els presents han confirmat el que feia estona que sospitaven: que s'havia tornat boig. En Càndid, però, no s'ha immutat, ha saludat a la concurrència i s'ha assegut altre cop tranquil·lament per llegir la seva secció predilecta: les necrològiques. Després d'uns moments de furor s'havia convertit en la pura imatge de la serenitat. Mai no sabem quines alegries podem trobar a la secció d'obtiuaris... Fins aviat. Sigueu molt feliços.