"Ell: L'únic que puc dir és que m'agradaria ser diferent, per veure si per casualitat em tocava ser un geni, un gran home. Sí, he de confessar-ho, hi ha alguna cosa que m'ho fa sentir així. Mai no he pogut suportar que s'elogiés un d'ells sense enrabiar-me secretament. Els envejo. Quan m'assabento d'algun detall de la seva vida privada que els rebaixa l'escolto amb plaer. Perquè ens fa semblants. Només així puc suportar la meva mediocritat." Denis Diderot. El nebot de Rameau.
Avui hem assistit al darrer capítol de la crònica d'una mort política anunciada, la del President Maragall. Tot seguit ha començat el torrent d'elogis provinents de tots els partits, fins i tot del seu, perquè ja se sap: "a enemigo que huye, puente de plata". Avui molts estan contents i ho celebren i parlen d'una nova generació de polítics i de com gestionar el futur. "Gestionar", heus ací la paraula màgica de la política dels nostres dies. Després d'un temps d'escoltar-la, he arribat a la conclusió que la paraula gestionar significa fer i desfer prescindint dels valors, els escrúpols i els principis ètics. Perquè, recorde-m'ho, això no és altra cosa que la història d'una traïció. La mort política del President va començar el dia que en Mas i en ZP van pactar l'Estatut. El primer peca de poc respecte institucional, el segon és un traïdor que oblida qui el va situar a la secretaria general del PSOE. En ZP està cridat a fer grans coses, no ho dubto, però en això ha decidit alinear-se amb el sector guerrista, o sigui, corrupte, del seu partit.
Després de la gran obra de l'estatut el que toca és gestionar la Catalunya en miniatura que en Mas, en Montilla i companyia s'han muntat per jugar-hi els diumenges a la tarda. Res de tot això excusa al President Maragall dels seus errors, però evidencia una vegada més que ell era l'únic amb l'alçada ideològica i moral que el moment necessitava. Persones així, que tenen una visió que va una mica més enllà de la mera contingència, només tenen cabuda en la política molt de tant en tant; perquè la Història no és sempre històrica, sinó que és com els artistes: concentra en un instant la seva força creadora i després queda aletargada durant dècades. Així és com la Història utilitza els grans homes i els exprimeix i els tritura. Després passa el temps i els cucs es mengen tothom sense distinció, però les idees romanen; i així és com la Història salva els grans homes. El dia que Espanya sigui de debò un Estat federal ningú no es recordarà d'en Mas, ni d'en Montilla, sinó del President Maragall.
Hem assistit a un d'aquells instants en els que la Història és històrica. Ara deixarà de ser-ho durant dècades. Aprofiteu ara que els déus no miren i gestioneu, gestioneu i engreixeu-vos... els cucs estaran contents. Fins aviat. Sigueu molt feliços.
"Peut-être ne serai-je pas d'accord avec ce que tu dis, mais je défendrai toujours ton droit à le dire."
Voltaire
0 comentaris:
Publica un comentari