Ariodante

El taller de creativitat de M i Jàcob presenta: Ariodante òpera barroca en 3 actes amb preludi, postludi i dos interludis.

PRELUDI: Si mai planegeu travessar el Raval en cotxe un dissabte a la tarda, heu de tenir ben present que us podeu trobar amb una comitiva d’andalusos traient una verge en processó i col·lapsant el carrer del Carme. No poder passar per culpa d’una romeria organitzada sense permís de l’Ajuntament no passa de ser un simple contratemps si aneu a sopar a l’Iposa o a esllanguir-vos una estona als sofàs de l’It Cafè; però la cosa es complica si aneu al Liceu i queden 15 minuts per al començament de l’òpera. Podria ser que acabéssiu arribant al teatre corrent per les Rambles, podria ser que us confonguessin amb un dandi perseguint una nimfa fugida del Somni d’una Nit d’Estiu. Però com que al Liceu darrerament no han programat Britten ni Purcell, sinó Handel, no hi ha risc de confusió. I que consti que tot això és una mera suposició, perquè ¿a qui se li acudiria organitzar una romeria i tallar el carrer del Carme un dissabte de maig a quarts de vuit del vespre?

ACTE PRIMER: Els llums de la sala apagats, tothom esperant que Harry Bicket alci la batuta i amb els primers compassos de l’obertura s’aixequi el teló. Però d’entre les cortines de l’escenari surt un personatge, mig humà mig titella, que dóna l’ordre al director de començar amb l’espectacle: És el malvat Polinesso, duc d’Albany, que descabdella la trama tot enredant la troca. És ell qui es declara a la princesa d’Escòcia, Ginevra, i li donen carabasses, perquè la princesa està enamoradíssima del cavaller Ariodante. Com que no es surt amb la seva, Polinesso decideix fingir amor per la dama de Ginevra, Dalinda, qui ha comès el terrible error d’enamorar-se d’ell. Polinesso demana a Dalinda que a mitjanit es vesteixi amb la roba de la princesa i li obri la porta de les seves estances. Dalinda accedeix, però, abans no arriba la nit, Ariodante i Ginevra celebren el seu casament amb gran pompa: Les trenes de la princesa s’allarguen fins a unir-la eternament amb Ariodante i, des del pis superior de l’escenari el cor ho celebra fent bombolles de sabó. Tot sembla un joc de nens, i és precisament aquesta actitud la que el muntatge d’Achim Freyer demana: acudir a l’òpera sense prejudicis i deixar-se seduir per uns cantants convertits en titelles que es mouen amb els fils de la Música de Handel. Això és el que l’eminentíssim crític de La Vanguardia, el senyor Alier, no va saber fer i va acabar obsequiant-nos amb una crítica d’allò més reaccionària.

PRIMER INTERLUDI: ‘L’Alier té les seves estranyeses; a més, va cometre l’error de venir a la funció dels diumenges al vespre, la dels carques que voldrien veure cada any La Bohème vuit o deu cops’, comenta en Ramon Pla, també crític i president de l’Associació d’Amics del Liceu. El senyor Pla és el millor exponent de la fauna liceística: És un melòman autèntic i no d’aquells que, essent advocats, economistes o qualsevol altra cosa igual de creativa, busquen donar-se una envernissada cultural. Les seves maneres són les de l’home de món, extremadament sociable, lleugerament decadent i representant de la flor cultural europea. És ell qui va anar a Frankfurt a contractar en nom del Liceu la posada en escena d’aquest Ariodante. Es mou pel hall del teatre com un peix dins l’aigua i, veient-lo, hom no pot deixar de pensar que, malgrat tot, està marcat per l’empremta indeleble de la burgesia catalana: La seva figura, no gaire alta i reveladora d’una passió pel foie, conserva encara un je ne sais quoi del botiguer preindustrial. Però també Handel exercia de cortesà a Anglaterra amb maneres de burgès alemany...

ACTE SEGON: És de nit, les parets superposades que conformen l’escenari són ara totalment negres. Per un dels extrems apareix Polinesso i per l’altre Ariodante. És aleshores quan el malvat duc d’Albany li diu al cavaller que ell és l’amant de Ginevra i que s’amagui al jardí per veure com ella li obre la porta de les seves estances. Polinesso truca a la porta de la cambra i Dalinda obre vestida amb les robes de la princesa. Ariodante es llença als braços de la mort entonant el tristíssim Scherza infida amb el que la mezzo Vesselina Kasarova va tenir al Liceu amb l’ànima encongida durant més de 12 minuts. La tristesa, però, és el darrer moment de calma abans de la tempesta: La notícia de la mort del cavaller cau a la Cort com una bomba. El rei d’Escòcia es queda sense successor, la princesa es desmaia de dolor i el germà d’Ariodante, Lurcanio, exigeix al rei que actuï com a sobirà, no com a pare, i que condemni a mort la seva filla per adúltera. Heus ací el dilema moral: la tragèdia barroca està servida. I aquí és on Handel demostra una vegada més que ell és el Shakespeare de la Música, capaç de plasmar en un pentagrama tot un ventall d’emocions que es desplega al ritme que es succeeixen les àries: dolor, satisfacció, desig de venjança, dubte... tot acompanyat per un flirteig constant amb el clavecí que uneix les àries amb acords arpegiats, donant la sensació que estem passant les planes d’un llibre. Així arribem al final de l’acte: l’escena dels malsons de Ginevra: Un drac gegantí, una calavera, un cavaller amb una llança enorme, globus... l’escenari convertit en una tela onírica de Dalí i la princesa d’Escòcia que es lamenta: ‘Fins i tot heu de turmentar-me en somnis?’

SEGON INTERLUDI: En Ramon Pla té pressa, vol fer-nos una tournée per les pintures modernistes del Cercle del Liceu, del qual ell n’és soci de fa temps, i tem que l’entreacte no sigui prou llarg. Veiem aquelles fantàstiques pintures de Ramon Casas tancades en aquella rotonda de parets fosques i il·luminades d’una forma tan efectista que semblen finestres cap a un altre món: L’automòbil de nit, les caramelles, el Liceu, el Moulin de la Galette... creuem el menjador noucentista i baixem a la sala Alexandre de Riquer on ens trobem amb un dels més antics socis del club. ‘Bona nit’, en saluda, i en Pla no pot més que afegir sotto voce: ‘ara aprenen idiomes’, perquè el Cercle no és el Cercle, sinó el Círculo del Liceo, de moment... Sortim de la sala amb presses i baixem per l’espectacular escalinata decorada amb els quatre gran vitralls modernistes que representen les quatre òperes de la tetralogia wagneriana. Després de remuntar l’escala i creuar el gran saló modernista, just a l’entrada del saló dels miralls, una de les sabates de M que ja havia estat donant alguns problemes, es trenca definitivament. De seguida surten dos cambrers del Cercle i es llencen àvidament sobre la sabata, però M és més ràpida i la recull ella mateixa. Tot el saló dels miralls està pendent d’aquesta òpera dins l’òpera. ‘Més de la meitat dels presents ens trauríem una sabata per donar-te-la’ diu en Ramon Pla amb una reacció tan ràpida com cavalleresca. Però és Jàcob, el jove aprenent de cavaller, qui s’ajup i allà, al bell mig de l’apoteosi de la jet set barcelonina, arregla la sabata de M. Si no fos perquè els paralitzava un pudor excessiu i mal entès, més de la meitat dels presents al saló dels miralls s’haurien posat a aplaudir, però ja se sap que els nous rics confonen l’elegància amb la cursileria. ‘Ni Ariodante, ni Orlando, ni res...’, diu Pla a Jàcob, ‘tots són uns principiants al teu costat’.

ACTE TERCER: Polinesso ja s’ha sortit amb la seva i ja no necessita per a res Dalinda, així és que, com a bon malvat, decideix fer-la matar per a tapar-li la boca. Un grup de bandits persegueixen Dalinda pel bosc per donar-li mort, però un misteriós cavaller els ho impedeix. El salvador de Dalinda no és altre que Ariodante que no és mort i s’assabenta per boca de la dama que Ginevra mai no va ser-li infidel. Mentrestant, a la Cort d’Escòcia Lurcanio i Polinesso es baten en duel perquè el primer manté que Ginevra ha de morir i el segon no. Polinesso cau mort i, per defensar l’honor de la seva filla, el rei es disposa a batre’s amb Lurcanio; en aquell moment, però, arriba Ariodante i el moribund Polinesso confessa la veritat: Ginevra surt de la seva presó, Dalinda és perdonada i els amants tornen a celebrar el seu Amor mentre el cor fa bombolles de sabó des del pis superior de l’escenari: ‘Dopo notte, atra e funesta, splende in ciel più chiaro il Sole e di gioia empie la terra.’

POSTLUDI: En caure el teló, el públic irromp en aplaudiments que duren uns deu minuts llargs, la realitat desmenteix aquell funest oracle de l’Alier que presagiava que les butaques quedarien buides després del segon acte. En Ramon Pla comenta la jugada satisfet, parlant amb tothom i rebent felicitacions a la porta del teatre. Sembla que per fi el públic del Liceu va entenent que no es tracta que l’òpera estigui a la seva alçada, sinó que són ells els qui han d’estar a l’alçada de l’òpera.

"Peut-être ne serai-je pas d'accord avec ce que tu dis, mais je défendrai toujours ton droit à le dire."

Voltaire