Si no recordo malament, va ser a l'últim vagó del tren que va de Londres a Oxford, una xafogosa tarda de juliol. Davant meu anava asseguda una dona d'uns trenta anys acompanyada d'un noi notablement més jove que ella. "Són amants", vaig pensar, perquè aquells dies es representava al Covent Garden El Cavaller de la Rosa. Però no, pel que deien vaig deduir que ella era professora del Magdalen College i ell un dels seus alumnes i que s'havien trobat al tren casualment. No podia evitar escoltar-los, més per admiració del seu accent de Kent que no pas per allò que deien, tot i que ben aviat vaig començar a pensar en com n'és de difusa a vegades la línia que separa el com es diu del què es diu.
No havien passat ni deu minuts des que havíem sortit de l'estació de Paddigton que la conversa va començar a centrar-se en la literatura. El noi estava llegint Orlando de Virginia Woolf i estava realment entusiasmat amb la novel·la, de la qual pensava que era la millor de totes les que la seva autora havia escrit. Ella era més escèptica: No negava els mèrits del llibre i encara menys els de la senyora Woolf, però insistia en què el decorat de la història li semblava recarregat i sorollós, fins a cert punt prescindible. Intentaré reproduir la part més interessant de la conversa (tenint en compte que el meu nivell d’anglès no em permetia entendre el 100% del que deien):
No havien passat ni deu minuts des que havíem sortit de l'estació de Paddigton que la conversa va començar a centrar-se en la literatura. El noi estava llegint Orlando de Virginia Woolf i estava realment entusiasmat amb la novel·la, de la qual pensava que era la millor de totes les que la seva autora havia escrit. Ella era més escèptica: No negava els mèrits del llibre i encara menys els de la senyora Woolf, però insistia en què el decorat de la història li semblava recarregat i sorollós, fins a cert punt prescindible. Intentaré reproduir la part més interessant de la conversa (tenint en compte que el meu nivell d’anglès no em permetia entendre el 100% del que deien):
Ella: No acabo d’entendre el perquè de tota aquesta parafernàlia. El contingut de la novel·la és interessant, molt interessant... ¿però no trobes que queda ofegat entre tants castells, caceres, vestits brodats i perruques empolsinades?
Ell: Potser sí... però a mi em sembla que aquests castells i aquests vestits brodats dels que parles també són part del contingut.
Ella: Són més aviat elements formals, aliens al missatge, prescindibles en qualsevol cas. Com en els contes de Voltaire, el que compta són les idees i no si la història s'esdevé a la Xina, a Babilònia o a Westfalia. És més, sovint passa que com més recreem ambients estranys més enfosquim les idees.
Ell: Que potser no consisteix en això la poesia? En dir una cosa per dir-ne una altra? En al·ludir més que no pas en dir?
Ella: Però també es pot dir o al·ludir al mateix amb històries menys pomposes i més prosaïques. No pot ser que la forma eclipsi de tal manera el contingut.
Ell: No sé si és possible dir exactament el mateix. No crec que en el cap dels escriptors hi hagi sempre missatges clarament concebuts que hagin de ser "vestits" amb personatges i històries. El que deu passar és que un es posa a escriure i a mesura que va posant cara a les persones i cos a les coses se li van acudint noves idees i pensaments més o menys brillants. Per a que això s'esdevingui a vegades cal entretenir-se en detalls i recreacions d'allò més extravagants. I de ben segur que al final no queda mai clar si l'important és la història o les idees; la forma o el contingut. Entre altres coses, perquè la diferència entre forma i contingut no és clara i és força irrellevant.
Ella: Doncs si a aquestes alçades de la carrera no tens clara la diferència entre forma i contingut... És tan fàcil com pensar en molts triangles diferents: Les formes seran diverses, però el contingut sempre el mateix: els seus angles sempre sumaran 180 graus i la suma dels quadrats dels seus catets sempre serà igual al quadrat de la hipotenusa.
Ell: Precisament aquest exemple del triangle demostra clarament que gairebé no hi ha cap diferència entre forma i contingut. Els diferents triangles dels que parlaves seran figures diferents, però no formes diferents. La forma comuna a tots ells és també part del seu contingut. La figura és accidental, no prescidible però sí aleatòria; el personatge de Virginia Woolf podria dir-se Rinaldo o Astolfo en lloc d'Orlando i el missatge pràcticament no canviaria. Però ¡quin gran canvi experimentarien les idees i les sensacions de la novel·la si deixés de ser un noble extravagant que viu més de tres-cents anys passejant-se entre prínceps, poetes, gitanos i gents de la condició més diversa! I això és així perquè en la forma hi ha alguna cosa intangible, abstracta i essencial. En això consisteix, en la meva modesta opinió, la poesia: en "dir" una figura per parlar d'una forma que és a la vegada contingut.
Ella: Vols dir que la sra Woolf no hagués pogut expressar el mateix si no hagués existit Orlando i el seu món de rareses?
Ell: No ho sé. El cas és que ho va fer així i no sembla que ningú hagi pogut dir el mateix d'una altra forma. ¿Si nosaltres no fóssim asseguts en aquest tren, camí d'Oxford, en aquesta calurosa tarda d'estiu podríem tenir la mateixa conversa? Jo penso que no, tot i que mai no arribarem a saber del tot el perquè. Res no és casual, però no tot és comprensible.
Ell: Potser sí... però a mi em sembla que aquests castells i aquests vestits brodats dels que parles també són part del contingut.
Ella: Són més aviat elements formals, aliens al missatge, prescindibles en qualsevol cas. Com en els contes de Voltaire, el que compta són les idees i no si la història s'esdevé a la Xina, a Babilònia o a Westfalia. És més, sovint passa que com més recreem ambients estranys més enfosquim les idees.
Ell: Que potser no consisteix en això la poesia? En dir una cosa per dir-ne una altra? En al·ludir més que no pas en dir?
Ella: Però també es pot dir o al·ludir al mateix amb històries menys pomposes i més prosaïques. No pot ser que la forma eclipsi de tal manera el contingut.
Ell: No sé si és possible dir exactament el mateix. No crec que en el cap dels escriptors hi hagi sempre missatges clarament concebuts que hagin de ser "vestits" amb personatges i històries. El que deu passar és que un es posa a escriure i a mesura que va posant cara a les persones i cos a les coses se li van acudint noves idees i pensaments més o menys brillants. Per a que això s'esdevingui a vegades cal entretenir-se en detalls i recreacions d'allò més extravagants. I de ben segur que al final no queda mai clar si l'important és la història o les idees; la forma o el contingut. Entre altres coses, perquè la diferència entre forma i contingut no és clara i és força irrellevant.
Ella: Doncs si a aquestes alçades de la carrera no tens clara la diferència entre forma i contingut... És tan fàcil com pensar en molts triangles diferents: Les formes seran diverses, però el contingut sempre el mateix: els seus angles sempre sumaran 180 graus i la suma dels quadrats dels seus catets sempre serà igual al quadrat de la hipotenusa.
Ell: Precisament aquest exemple del triangle demostra clarament que gairebé no hi ha cap diferència entre forma i contingut. Els diferents triangles dels que parlaves seran figures diferents, però no formes diferents. La forma comuna a tots ells és també part del seu contingut. La figura és accidental, no prescidible però sí aleatòria; el personatge de Virginia Woolf podria dir-se Rinaldo o Astolfo en lloc d'Orlando i el missatge pràcticament no canviaria. Però ¡quin gran canvi experimentarien les idees i les sensacions de la novel·la si deixés de ser un noble extravagant que viu més de tres-cents anys passejant-se entre prínceps, poetes, gitanos i gents de la condició més diversa! I això és així perquè en la forma hi ha alguna cosa intangible, abstracta i essencial. En això consisteix, en la meva modesta opinió, la poesia: en "dir" una figura per parlar d'una forma que és a la vegada contingut.
Ella: Vols dir que la sra Woolf no hagués pogut expressar el mateix si no hagués existit Orlando i el seu món de rareses?
Ell: No ho sé. El cas és que ho va fer així i no sembla que ningú hagi pogut dir el mateix d'una altra forma. ¿Si nosaltres no fóssim asseguts en aquest tren, camí d'Oxford, en aquesta calurosa tarda d'estiu podríem tenir la mateixa conversa? Jo penso que no, tot i que mai no arribarem a saber del tot el perquè. Res no és casual, però no tot és comprensible.
Fins aviat. Sigueu molt feliços.
"Peut-être ne serai-je pas d'accord avec ce que tu dis, mais je défendrai toujours ton droit à le dire."
Voltaire
0 comentaris:
Publica un comentari