Diuen que quan Leto estava embarassada d'Apol·lo la serp Pitó la perseguia perquè els oracles havien predit que el nou déu que havia de néixer la mataria. Leto, però, va fugir del monstre i va donar a llum Apol·lo a l'illa d'Astèria que des d'aleshores va prendre el nom de Delos, la brillant. No cal dir que les profecies es van complir, que Apol·lo va viatjar a Delfos amb el seu carruatge tirat per cignes i que la Pitó va morir a mans del déu del Sol. Apol·lo va fer un tron amb la pell de la serp i el va regalar a la seva sacerdotessa que des d'aquell dia va ser anomenada "pitonisa". I amb el nom de pitonises es va conèixer durant segles les sacerdotesses de l'Oracle de Delfos, dedicat a Apol·lo.
Així doncs, la Pitó va perseguir Leto per evitar la seva maledicció, però va aconseguir tot el contrari: va exacerbar l'ira del nou déu i va provocar el seu final. Les coses no podien ser d'una altra manera, perquè així havien estat profetitzades, perquè els Oracles mai no s'equivoquen en les seves prediccions; si s'equivoquen no són Oracles, això és tot.
Sembla ara inevitable preguntar per a què serveixen els Oracles. ¿Quina utilitat té que ens profetitzin un mal si no podem fer res per evitar-lo? Doncs senzillament serveix per a que quan el mal s'esdevingui sapiguem perfectament que allò havia de passar. Les profecies dónen sentit a les coses que passen i, en cas de desgràcia, posen les primeres pedres de la reconstrucció; però res més, ni tan sols l'Oracle es prou poderós per modificar les seves profecies.
Queda encara una altra pregunta, probablement molt més profunda: Si existeixen els oracles, existeix també un destí implacable al qual tots estem sotmesos? No, per res del món: Som lliures, tràgicament lliures. No hi ha destí, sinó déus i els déus estan fora del temps i, per tant, saben tot el que ha passat, tot el que passa i tot el que passarà; però no incideixen en la nostra llibertat. ¿Hi ha de debò algú tan egocèntric capaç de pensar que els déus no tenen res més a fer que dedicar-se a escriure la nostra vida? Els oracles parlen amb els déus i poden saber algunes de les coses que passaran, aquest és el seu secret; però nosaltres som lliures, som lliures fins i tot de consultar o no els oracles; i consultar-los també modifica el que passarà: El sol fet de voler conèixer el futur modifica el futur.
No és que la profecia condicioni el nostre futur, sinó que nosaltres, en preguntar, condicionem les profecies. Només hi ha un tipus de profecies que poden condicionar-nos, que són les falses: Les profecies que ens fem a nosaltres mateixos. No hi ha res tan fals com una profecia autocomplerta. No té cap mèrit dir "el meu futur serà així i així" perquè està en les nostres mans que així sigui finalment. Quan ens autoprofetitzem insultem la Llibertat disfressant-la de destí. Això explica perquè les pitonises, ja fos en temps de Gea, d'Apol·lo o avui dia, estan apartades del món. Els oracles veritables sempre estan fora de la realitat: tancats dins una cova, vivint entre les parets d'un temple o amagats entre els plecs de les muntanyes, allà on l'ombra dels arbres no sempre permet distingir la nit del dia.
Res no és casual, però no tot és comprensible.
Fins aviat, sigueu molt feliços,
"Peut-être ne serai-je pas d'accord avec ce que tu dis, mais je défendrai toujours ton droit à le dire."
Així doncs, la Pitó va perseguir Leto per evitar la seva maledicció, però va aconseguir tot el contrari: va exacerbar l'ira del nou déu i va provocar el seu final. Les coses no podien ser d'una altra manera, perquè així havien estat profetitzades, perquè els Oracles mai no s'equivoquen en les seves prediccions; si s'equivoquen no són Oracles, això és tot.
Sembla ara inevitable preguntar per a què serveixen els Oracles. ¿Quina utilitat té que ens profetitzin un mal si no podem fer res per evitar-lo? Doncs senzillament serveix per a que quan el mal s'esdevingui sapiguem perfectament que allò havia de passar. Les profecies dónen sentit a les coses que passen i, en cas de desgràcia, posen les primeres pedres de la reconstrucció; però res més, ni tan sols l'Oracle es prou poderós per modificar les seves profecies.
Queda encara una altra pregunta, probablement molt més profunda: Si existeixen els oracles, existeix també un destí implacable al qual tots estem sotmesos? No, per res del món: Som lliures, tràgicament lliures. No hi ha destí, sinó déus i els déus estan fora del temps i, per tant, saben tot el que ha passat, tot el que passa i tot el que passarà; però no incideixen en la nostra llibertat. ¿Hi ha de debò algú tan egocèntric capaç de pensar que els déus no tenen res més a fer que dedicar-se a escriure la nostra vida? Els oracles parlen amb els déus i poden saber algunes de les coses que passaran, aquest és el seu secret; però nosaltres som lliures, som lliures fins i tot de consultar o no els oracles; i consultar-los també modifica el que passarà: El sol fet de voler conèixer el futur modifica el futur.
No és que la profecia condicioni el nostre futur, sinó que nosaltres, en preguntar, condicionem les profecies. Només hi ha un tipus de profecies que poden condicionar-nos, que són les falses: Les profecies que ens fem a nosaltres mateixos. No hi ha res tan fals com una profecia autocomplerta. No té cap mèrit dir "el meu futur serà així i així" perquè està en les nostres mans que així sigui finalment. Quan ens autoprofetitzem insultem la Llibertat disfressant-la de destí. Això explica perquè les pitonises, ja fos en temps de Gea, d'Apol·lo o avui dia, estan apartades del món. Els oracles veritables sempre estan fora de la realitat: tancats dins una cova, vivint entre les parets d'un temple o amagats entre els plecs de les muntanyes, allà on l'ombra dels arbres no sempre permet distingir la nit del dia.
Res no és casual, però no tot és comprensible.
Fins aviat, sigueu molt feliços,
"Peut-être ne serai-je pas d'accord avec ce que tu dis, mais je défendrai toujours ton droit à le dire."
Voltaire
0 comentaris:
Publica un comentari