Allà on es troben les mirades

Els museus vaticans són l'antítesi del que hauria de ser un museu: Centenars i centenars de persones amuntegades i donant-se cops de colze per veure magnífiques obres d'art ni que sigui per uns instants. Cal anar ràpid, perquè ve més gent al darrere i els guardes són implacables. I tot plegat, per a què? En el fons es tracta d'un llarg passadís decorat que condueix a la Capella Sixtina perquè, no ens enganyem, la gent va allà a veure els frescos de Miquel Àngel i poca cosa més. Jo he de dir, però, que sempre he sentit més inclinació cap a la pintura de Rafael i de vegades passa que la realitat confirma els nostres prejudicis: Em va agradar més la Stanza della Segnatura que no pas la Capella Sixtina.

Havia vist tantes vegades als llibres l'Escola d'Atenes de Rafael que tenia por d'haver-me creat falses expectatives. Però no. És una lliçó magistral de filosofia: Allà hi ha Plató amb el dit índex aixecat cap al Regne de les Idees, Aristòtil allargant la mà estesa cap al Regne de les coses, Sòcrates discutint amb Alexandre el Gran, Diògenes assegut com un gos a les escales, Epicur coronat de pàmpols, Heràclit absort i melancòlic, Euclides i Pitàgores demostrant els seus teoremes, Zoroastre amb l'esfera celest i Ptolomeu amb la terrestre... Tot presidit per les estàtues d'Apol·lo i Atenea. Tot lluminós.

Però tot es torna difuminat i llunyà si es compara amb la mirada de l'artista. Rafael amb la seva discreta roba negra ens mira des de l'angle inferior dret del fresc i els seus ulls són els únics que brillen, la seva mirada és l'única que és real... i ens mira a nosaltres. Què ens vol dir? Per què ell és l'únic que ens mira? Doncs precisament perquè no és l'únic, perquè no està sol. Tantes vegades havia vist aquesta pintura en els llibres i no m'havia adonat que una altra figura també clava la seva mirada en l'espectador: És una dona vestida amb una túnica blanca que es passeja amb certa altivesa a mig camí entre Pitàgores i Sòcrates.

Com Rafael, ella també ens mira, ella també sembla haver estat pintada amb més precisió, amb més força, que tots els grans pensadors que l'envolten. Qui és ella? La Bondat, diran alguns; la Bellesa, diran els altres, i també el Plaer, la Raó i la Justícia... però tot això són noms per vestir la Veritat. Ella és aquella que tots els filòsofs del fresc creuen posseir però que no és posseïda per ningú. Ella es passeja tranquila, amb una expressió lleugerament trista... i ens mira. I en nosaltres, en l'espectador, la seva mirada es troba amb la mirada de Rafael, amb la mirada de l'artista; perquè, a diferència del filòsof, del científic, l'artista aspira a trobar-se amb la Veritat sense posseir-la. I això ens diu molt, però no ho diu tot...

Rafael i la noia de blanc es miren a través de nosaltres i el quadre esdevé així una mena de novel·la espistolar entre tots dos. Qui sap si es van escriure cartes; qui sap si ella és l'amant, la musa, l'estimada de Rafael. Potser van conversar moltes vegades sobre tots aquells filòsofs fins que es van adonar que el que hi havia entre ells dos era molt més real i lluminós que totes aquelles teories. Ells conversen dins la pintura, s'envien missatges ocults que només ells entenen davant dels nostres ulls, a través de nosaltres. Quin sentit té tot això? Per què els centenars de visitants del museu són un mer canal de comunicació entre ells? Per què ella també ens mira? Ella també ens mira perquè Rafael sap que, tot i que era ell qui tenia el pinzell a la mà, el fresc el van pintar junts. Les pintures, les simfonies, les novel·les i els pensaments quan són grans de debò no són mai l'obra d'una sola persona. Fins aviat. Sigueu molt feliços.