Trio nocturn

“De noche todos los gatos son pardos”, diu una coneguda dita; i era de Nit quan va passar, no sabria dir-vos com, però va passar. La fam, els instints, la debilitat de la carn, la Lluna plena... tot va confabular-se per a portar-me en aquell lloc obscur, consagrat a la satisfacció de les més primàries concupiscències. És cert, ho reconec, no nego que no era la primera ni la segona vegada que anava a un d’aquells indrets solitaris, amagats entre els boscos, on les parelles van amb el cotxe i no precisament a jugar al Trivial Pursuit; però el curiós del cas és que aquest cop érem tres (quatre, si contem en CaBeZón) i dos d’ells érem homes. No és que tingui cap mena de reticències a les diferents orientacions de les persones, tot el contrari... simplement era la primera vegada, això és tot.
I és clar, passada una estona els vidres del cotxe van començar-se a entelar; a fora plovia i feia molt fred. “Oh! Sí! És el millor que havia provat mai!”. “Eh! Menja’t la meva, ara.” “Oh! Sí! També m’agrada!” ... bé, i moltes altres expressions per l’estil que no reproduiré perquè ser massa evident és sempre un defecte d’estil. La cosa va durar, no sé... tal vegada tres quarts d’hora i va ser realment deliciós. Aquelles pizzes quadrades, enormes, que vam tenir el plaer de devorar en aquell camí solitari entre els arbres... Us les recomano, sens dubte. De què us pensàveu que estava parlant, sinó? Fins aviat. Sigueu molt feliços.

"Peut-être ne serai-je pas d'accord avec ce que tu dis, mais je défendrai toujours ton droit à le dire."

Voltaire