Les distàncies curtes

Recordo un anunci de colònia de fa uns 10 anys on es veia un home creuant una porta i topant-se amb una senyoreta que quedava extasiada per la seva olor (bé, per l'olor de la colònia en qüestió). El lema era: "Brummel, perquè allà on se la juga un home és a les distàncies curtes". No comparteixo per a res aquesta filosofia, ja que em sembla terrible utilitzar el nom d'un dandi insigne com a marca d'una colònia recarregada i marejant, però he de reconèixer que és cert que allà on ens la juguem és en les distàncies curtes, tant els homes com les dones.

És qüestió de detall... quantes vegades en comparar les escenes encantadorament domèstiques del gran Johannes Vermeer amb la pintura escultòrica i monumental de Miquel Àngel he pensat: 'És molt més fàcil ser gegantí que no pas ser bell'. Aquella llum melancòlica del pintor de Delft comparada amb la pompositat desbordada de l'italià... Però potser també aquest anàlisi és poc atent amb els detalls.

Penso en aquell magnífic quadre de Vermeer en el que un astrònom allarga la mà cap a una bola del món i la toca amb les puntes dels dits i també en el sostre de la Capella Sixtina en el que les mans d'Adan i Déu no s'arriben a tocar... i m'adono que la grandiositat de Miquel Àngel és més curosa amb el detall, més profunda, que la serenitat de Vermeer. Aquella curta distància entre la mà de Déu i la d'Adan ho diu gairebé tot: En aquell petit espai s'amaguen tots els abismes irracionals que mai, mai no podrem comprendre: Allà hi són l'Amor, la llibertat, l'odi, la por, la Bellesa...El reialme de la metafísica, de la psicologia, de la poesia, de la música... Tot allò que les religions i les ciències creuen poder resumir en un psalm o un teorema, les primeres amb la condescendència pròpia d'alguns vells i les segones amb la prepotència pròpia d'alguns joves.

Al costat d'aìxò és tan vanitós, tan prepotent aquell astrònom de Vermeer carregat amb llargs tirabuixons. Sembla que d'un moment a l'altre hagi d'agafar la bola del món que té a l'abast de la mà i hagi de llençar-la enlaire i jugar amb ella com fa Chaplin a El Gran Dictador. És clar que, potser també és això el que Vermeer vol que veiem, o potser no... però, sigui com sigui, he aconseguit escriure un e-mail relativament llarg sobre una distància relativament curta. Fins aviat. Sigueu molt feliços.