El futur és el passat

Un temps enrere vaig iniciar la revolució en el vestir. Recordo que era el moment de l'eclosió popera, de la culminació dels fashions i dels pijos liberals estil Tommy Hilfigher amb bambetes de colors. I què vaig fer jo entre tants arcs iris i tantes estridències: Llarg abric negre, botes negres amb sivelles platejades, pantalons negres o grisos, de vegades amb ratlles, jerseys negres, camises fosques o totalment blanques, sense botons al coll, amb els punys descordats per a que semblessin antiquades, llargues bufandes negres... La reacció dels altres no es va fer esperar: allò era antic, passat de moda, del segle XIX, victorià... "Has llegit massa Wilde i Lord Byron", em deien, "sembles un personatge de les germanes Brontë, un vampir de Lovecraft o Polidori"... No he amagat mai com m'agradaven aquestes comparacions, però sempre vaig saber del cert que jo no em limitava a recordar el passat, sinó que el revivia: Estava fent reviure els dies de la Poesia avui, ara!
I avui, ara tot just fa un moment he arribat a casa i he obert el suplement EP3 (antic El País de las Tentaciones) de El País de divendres passat... I què hi he vist a la secció de tendències? "El oscuro poder del estilo victoriano" S'han acabat les floretes i les coloraines, ara toca baixar al cor de les tenebres. No ens espantem: No es tracta de tornar-se gòtic i anar a concerts de Marilyn Manson, no, jo mai no he arribat a aquests extrems de mal gust. Es tracta de: "Los hombres mantienen un aspecto heredado del romanticismo pero reforzado por grandes abrigos e incluso exagerados sombreros. Trajes de chaqueta a lo Oscar Wilde, camisas con chorrereras, zapatos o botas de piel oscura, mucho terciopelo y un toque de fantasía en las bufandas". Què diuen ara aquells que van acusar-me d'antiquat? Vaig sentir-me dir que vivia al segle XIX... però no, jo ja vivia al segle XXI eren ells els que encara vivien al segle XX. Ho veieu com jo sempre he estat davant del temps?
L'estil victorià és el que jo, amb molta calma i perseverància, he estat construint durant dos hiverns. Sóc un profeta, he estat anunciant el renaixement estètic d'Europa: Mort a qualsevol tendència que provingui dels Estats Units! El nord de la nostra brúixola és Londres. El futur és allà on sóc jo. Fins aviat. Sigueu molt feliços.

"Peut-être ne serai-je pas d'accord avec ce que tu dis, mais je défendrai toujours ton droit à le dire."

Voltaire

Mas no sabes...

Com la primavera són els ulls de la musa, verds estendards de llum, generadors de vida i de Bellesa! Com l'estiu són els seus pòmuls, perquè la força creadora només pot sustentar-se en la passió. Com la tardor són els seus cabells, com corns de l'abundància plens a vessar de fruits són els seus tirabuixons. I com l'hivern és el seu alè: tan gèlid que tensa els músculs, que purifica els porus de la pell, que desperta... "Alça't", diu la musa, "desperta't i explica'm per què la Bellesa i el poeta es separen. Per què abandonem el Paradís?".
Vam actuar, vam cometre la gosadia de ser i vam abandonar el Paradís. I el Paradís va estremir-se. És que potser volíem alguna cosa millor que el Paradís? No, però vam adonar-nos que l'únic que del Paradís existia del cert era dins de nosaltres mateixos. Una ànsia terrible d'abraçar-ho tot i superar-ho, això és el que sentim quan trenquem les portes del Paradís.
Això és el que fa que la Bellesa i el poeta es separin. La Bellesa abandona la quietud i es suïcida per poder ser ella mateixa. Sense poetes no hi ha Bellesa i no hi ha poetes sense la mort de la Bellesa, ja que la presència de la Bellesa anul·la la loquacitat. La Bellesa es suïcida per a que el poeta la creï. Si la Bellesa no mor no haurà existit mai, porta la mort a les entranyes: Una mort qué dóna vida que la fa immortal... i si això ens costa d'entendre és perquè només podem mirar les coses a través dels vidres del temps.
El poeta abandona el Paradís perquè s'adona que la llum de les coses és la llum de la seva mirada. "La llum no és de la Bellesa", exclama el poeta, "és meva!". És aleshores quan s'esdevé un lleuger desencís; però un cop la Bellesa és morta el poeta s'adona que alguna cosa devia tenir Ella que era capaç de reflectir la seva llum. Alguna cosa existia del cert en el Paradís més enllà de nosaltres mateixos; no la vam saber veure, mai no sabrem què era. Què fa que la Bellesa s'emmiralli en el poeta? "Mas no sabes...", li diu Diòtima a Hiperió.
L'artista és aquell que té els ulls plens a vessar de llum i que quan mira les coses les il·lumina... L'artista és aquell que es pregunta una vegada i una altra per què algunes coses reflecteixen amb més força que d'altres la llum que brolla del fons de la seva ànima. Per què elles?


P.S.
Ja podem anar parlant de muses, de Bellesa, de poetes... què som al capdavall? Una tropa d'irresponsables que malgasta el temps entre daiquiris de maduixa, interminables converses als bars i llargues nits etíliques jugant al "canta con nosotros". L'art o la vida? Ho sento, mestre Wilde, la vida, sempre la vida... i ho saps. "No renunciïs a res", diu xiuxiuejant la musa abans de caure rendida en braços de Morfeu. Shhhh! Guardeu-vos-en molt de despertar-la. Fins aviat. Sigueu molt feliços.

"Peut-être ne serai-je pas d'accord avec ce que tu dis, mais je défendrai toujours ton droit à le dire."

Voltaire

Si desde lejos

"El poeta neix a la tomba de la Bellesa", deia Novalis... i ha de ser així perquè davant la Bellesa un només pot estar callat. La loquacitat apareix quan desapareix la Bellesa, quan nota la seva absència el poeta parla per tal de recuperar-la, de reviure-la. I és capaç de ressucitar-la en mil formes diverses. Però això el poeta no ho sap quan assisteix a la mort de la Bellesa i es pensa que la font s'ha assecat per sempre. I és més, el poeta contempla horroritzat com la Bellesa no mor, sinó que es suïcida. És la Bellesa la que s'aparta del poeta i, en fer-ho, signa la seva sentència de mort... i ho fa per a que el poeta pugui seguir la seva vocació, pugui ser un poeta; però això la Bellesa tampoc no ho sap. I el poeta, al seu torn, mata la Bellesa; la mata per poder ser ell mateix. Susette Gontard va posar fi a la seva relació amb Hölderlin i Hölderlin va matar Susette, encarnada en la figura de Diòtima, quan va escriure Hiperió. La va matar abans que fos morta, va sentir la mort de la Bellesa, la mort de Susette, abans que aquesta mort s'esdevingués de debò. Però, ¿què en sabem de Susette Gontard des que va abandonar Hölderlin fins que va morir uns anys més tard? Res, perquè durant aquells anys ja era morta, espiritualment morta.
I per què el poeta no mor quan mor la Bellesa? Per què Hölderlin no es suïcida quan mor Susette Gontard (sigui espiritualment o física)? Per què Novalis no mor quan mor Sophie von Kühn? Perquè alguna cosa passa, no sabem ben bé què, que fa que el poeta confiï en fer reviure la Bellesa en altres formes. Hölderlin diu que Diòtima, un cop morta, s'apareix a Hiperió en somnis i li descobreix la seva vocació; però no diu què li va dir... què li diu la Bellesa morta al poeta? Suposem que ha de ser alguna cosa com: "Ja tens el millor de mi, només has de descobrir que també pots trobar tanta Bellesa en moltes altres formes". No ho sé, el cas és que Hölderlin no va atrevir-se mai a escriure què li va dir Susette Gontard, què li diu Diòtima a Hiperió. Tot i així, un cop Hölderlin va expirar van trobar un estrany poema entre els seus manuscrits. Un poema en el que la Bellesa morta parla al poeta.

Parla Diòtima:

Si desde lejos, aunque separados,
me reconoces todavía, y el pasado
-¡Oh tú, partícipe de mis penas!-
significa algo hermoso para ti,
entonces dime, ¿Cómo tu amada espera?
¿En aquel jardín donde nos encontramos
después de un tiempo terrible y oscuro?
Aquí en los ríos del mundo sagrado.
He de admitirlo, había algo hermoso
en tu mirada, cuando desde lejos
alegre volviste la cabeza,
hombre siempre reservado, de sombrío
aspecto. ¿Cómo pasaron las horas, cómo
mi alma pudo estar serena ante la verdad de la separación?
¡Sí!, confieso que fui tuya.
¡Es cierto! Me traes a la memoria
cuanto ya sé y lo escribes
en tus cartas, también
yo recordaré el pasado.
¿Era primavera? ¿Era verano? No. El ruiseñor
entonaba su dulce canto entre pájaros
de arbustos cercanos
y con sus aromas los árboles nos envolvían.
Los claros caminos, el matorral, y la arena
sobre la que caminábamos, tornaban más alegres
y dulces los jacintos
o los tulipanes, el clavel, la violeta.
Entre paredes y murallas verdeaba la hiedra, verdeaba
una sacra oscuridad de altas alamedas. Tantas
Noches, tantas mañanas allí estuvimos
hablando de cualquier cosa y mirándonos con gozo.
Resucitaba en mis brazos el joven
que perdido llegó de los campos,
el que con melancolía me hizo contemplarlos,
hasta guardar los nombres
de aquellos lugares que tanto amó,
la belleza que sobre la tierra patria florece
o se oculta en sagradas orillas, y desde lo alto
contemplar es posible hasta donde el mar se pierde
y nadie quiere estar. Alégrate y piensa
en la que todavía se complace
porque para nosotros brilló el radiante día,
el que con declaraciones comenzara, entrelazando
las manos, uniéndonos. ¡Ay de mí!
Fueron hermosos días. Pero
una triste oscurdiad llegó tras ellos.
¡Que muy solo te encuentras en el hermoso mundo
siempre me aseguras, amado mío!
Mas no sabes...

I després diuen que el romanticisme és simbòlic i que no té res de real. Innocents... Fins aviat. Sigueu molt feliços.