Com la primavera són els ulls de la musa, verds estendards de llum, generadors de vida i de Bellesa! Com l'estiu són els seus pòmuls, perquè la força creadora només pot sustentar-se en la passió. Com la tardor són els seus cabells, com corns de l'abundància plens a vessar de fruits són els seus tirabuixons. I com l'hivern és el seu alè: tan gèlid que tensa els músculs, que purifica els porus de la pell, que desperta... "Alça't", diu la musa, "desperta't i explica'm per què la Bellesa i el poeta es separen. Per què abandonem el Paradís?".
Vam actuar, vam cometre la gosadia de ser i vam abandonar el Paradís. I el Paradís va estremir-se. És que potser volíem alguna cosa millor que el Paradís? No, però vam adonar-nos que l'únic que del Paradís existia del cert era dins de nosaltres mateixos. Una ànsia terrible d'abraçar-ho tot i superar-ho, això és el que sentim quan trenquem les portes del Paradís.
Això és el que fa que la Bellesa i el poeta es separin. La Bellesa abandona la quietud i es suïcida per poder ser ella mateixa. Sense poetes no hi ha Bellesa i no hi ha poetes sense la mort de la Bellesa, ja que la presència de la Bellesa anul·la la loquacitat. La Bellesa es suïcida per a que el poeta la creï. Si la Bellesa no mor no haurà existit mai, porta la mort a les entranyes: Una mort qué dóna vida que la fa immortal... i si això ens costa d'entendre és perquè només podem mirar les coses a través dels vidres del temps.
El poeta abandona el Paradís perquè s'adona que la llum de les coses és la llum de la seva mirada. "La llum no és de la Bellesa", exclama el poeta, "és meva!". És aleshores quan s'esdevé un lleuger desencís; però un cop la Bellesa és morta el poeta s'adona que alguna cosa devia tenir Ella que era capaç de reflectir la seva llum. Alguna cosa existia del cert en el Paradís més enllà de nosaltres mateixos; no la vam saber veure, mai no sabrem què era. Què fa que la Bellesa s'emmiralli en el poeta? "Mas no sabes...", li diu Diòtima a Hiperió.
L'artista és aquell que té els ulls plens a vessar de llum i que quan mira les coses les il·lumina... L'artista és aquell que es pregunta una vegada i una altra per què algunes coses reflecteixen amb més força que d'altres la llum que brolla del fons de la seva ànima. Per què elles?
P.S.
Ja podem anar parlant de muses, de Bellesa, de poetes... què som al capdavall? Una tropa d'irresponsables que malgasta el temps entre daiquiris de maduixa, interminables converses als bars i llargues nits etíliques jugant al "canta con nosotros". L'art o la vida? Ho sento, mestre Wilde, la vida, sempre la vida... i ho saps. "No renunciïs a res", diu xiuxiuejant la musa abans de caure rendida en braços de Morfeu. Shhhh! Guardeu-vos-en molt de despertar-la. Fins aviat. Sigueu molt feliços.
Vam actuar, vam cometre la gosadia de ser i vam abandonar el Paradís. I el Paradís va estremir-se. És que potser volíem alguna cosa millor que el Paradís? No, però vam adonar-nos que l'únic que del Paradís existia del cert era dins de nosaltres mateixos. Una ànsia terrible d'abraçar-ho tot i superar-ho, això és el que sentim quan trenquem les portes del Paradís.
Això és el que fa que la Bellesa i el poeta es separin. La Bellesa abandona la quietud i es suïcida per poder ser ella mateixa. Sense poetes no hi ha Bellesa i no hi ha poetes sense la mort de la Bellesa, ja que la presència de la Bellesa anul·la la loquacitat. La Bellesa es suïcida per a que el poeta la creï. Si la Bellesa no mor no haurà existit mai, porta la mort a les entranyes: Una mort qué dóna vida que la fa immortal... i si això ens costa d'entendre és perquè només podem mirar les coses a través dels vidres del temps.
El poeta abandona el Paradís perquè s'adona que la llum de les coses és la llum de la seva mirada. "La llum no és de la Bellesa", exclama el poeta, "és meva!". És aleshores quan s'esdevé un lleuger desencís; però un cop la Bellesa és morta el poeta s'adona que alguna cosa devia tenir Ella que era capaç de reflectir la seva llum. Alguna cosa existia del cert en el Paradís més enllà de nosaltres mateixos; no la vam saber veure, mai no sabrem què era. Què fa que la Bellesa s'emmiralli en el poeta? "Mas no sabes...", li diu Diòtima a Hiperió.
L'artista és aquell que té els ulls plens a vessar de llum i que quan mira les coses les il·lumina... L'artista és aquell que es pregunta una vegada i una altra per què algunes coses reflecteixen amb més força que d'altres la llum que brolla del fons de la seva ànima. Per què elles?
P.S.
Ja podem anar parlant de muses, de Bellesa, de poetes... què som al capdavall? Una tropa d'irresponsables que malgasta el temps entre daiquiris de maduixa, interminables converses als bars i llargues nits etíliques jugant al "canta con nosotros". L'art o la vida? Ho sento, mestre Wilde, la vida, sempre la vida... i ho saps. "No renunciïs a res", diu xiuxiuejant la musa abans de caure rendida en braços de Morfeu. Shhhh! Guardeu-vos-en molt de despertar-la. Fins aviat. Sigueu molt feliços.
"Peut-être ne serai-je pas d'accord avec ce que tu dis, mais je défendrai toujours ton droit à le dire."
Voltaire
0 comentaris:
Publica un comentari