Alguna cosa no funciona quan França ha de recórrer a una llei feta l'any 1955 per reprimir els insurgents argelins a París per tornar a reprimir els néts d'aquells insurgents 50 anys més tard. Alguna cosa ha fallat en el model educatiu, alguna cosa ha fallat en les polítiques socials i econòmiques... però això són petits errors. L'autèntic problema es diu França, un error de la història que es remunta al segle XV.
França va derrotar Anglaterra a la Guerra dels 100 anys; va guanyar la guerra, però va perdre la pau i per això va perdre totes les altres guerres posteriors contra els anglesos. L'embrió de l'Estat unitari i jacobí francès és engendrat a la Guerra dels 100 anys, perquè ¿què va ser aquella guerra sinó la guerra d'un Rei (el francès) contra un vasall bretó (el rei anglès)? Al segle XV Bretanya va quedar sotmesa als desginis de París, al segle XVI va ser el Franc Comtat, al XVII el Rosselló i el Vallespir i al XVIII es va culminar un projecte: Una sola nació, un sol Estat, una sola llengua... un sol poble actuant com un sol home sota una mateixa bandera: la de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Un poble així estava destinat a alliberar tota la terra del jou de la tirania, però ben aviat van veure els francesos que per alguna estranya raó els altres pobles es negaven a ser "alliberats" per les tropes de Napoleó. No es van atuar a pensar que també França exercia la seva tirania. Ningú a París va ser capaç d'adonar-se que a la magistral fórmula revolucionària li faltava un quart ingredient: diversité. I és la manca d'aquest ingredient la que provoca revoltes a la banlieues franceses.
Ningú no pot sostenir que el model d'integració anglosaxó sigui perfecte, però és un fet que el model d'integració francés és un fracàs; i és un fracàs perquè el model d'Estat unitari francès és un fracàs. És un intent de sotmetre la realitat a la teoria, d'aplicar a la vida categories estranyes... el mateix error que va cometre Descartes, qui (no per casualitat) era francès. És el mateix error que cometen aquells que pensen que depèn d'uns quants articles d'una llei el fet que un poble existeixi o deixi d'existir. I això no és nou, car fins i tot França s'ha vist obligada a començar una descentralització (més tímida que les d'Espanya i el Regne Unit, i molt més tímida que les d'Alemanya o Suïssa).
Ara bé, hem d'anar amb molt de compte, perquè atacant el model francès trobarem també aquells que volen instaurar a Europa un model social neoconservador. Una cosa és atacar el sistema d'integració francès i la seva concepció "narrowminded" de la pluralitat del món, i una altra de ben diferent és aprofitar els cotxes cremats per acabar amb l'Estat del benestar francès. Per això no hauria de ser Villepin el centre dels atacs, sinó Sarkozy... com diria la comtessa de Pardo Bazán "los maltrata, como sólo un pobre puede maltratar a otro". Aquí és on encara francesos i alemanys tenen molt a dir i on Anglaterra ha de reconèixer el seu error, els seus errors... amb noms i cognoms: Margaret Thatcher i Tony Blair. És per això que us envio la portada de The Independent de dilluns passat. El gran diari dels nostres temps, el digne successor del Libération dels 70 i 80. Liberté? es pregunten des de Londres quan es prohibeixen els vels a les escoles. Egalité? Es diu a l'altra banda del Canal de la Mànega quan per a un negre o musulmà és el doble de difícil trobar feina a França que per a un francès. Fraternité? Quan es recorre a la repressió. No, senyors: Réalité: La banlieue en flames.
0 comentaris:
Publica un comentari