Recordàvem ahir a la Plaça del Pi com la Catherine explica a la Nelly que pensa quedar-se amb l'Edgar tot i que a qui estima de debò és en Heathcliff. Escriu Emily Brontë a Wuthering Heights:
"Estic segura que tu saps, com sap tothom, que hi ha d'haver alguna cosa que existeixi més enllà de tu mateixa. Quin sentit tindria la meva existència si jo estés absolutament tancada aquí? Les grans penes de la meva vida han estat les penes d'en Heathcliff, ho he sabut des de sempre: el meu únic pensament veritable és ell. Si tot desaparegués i ell seguís existint, també jo seguiria existint; però si tot existís i ell fos reduït al no res, tot l'Univers seria per a mi un gran desconegut, talment com si jo no en formés part. El meu amor per l'Edgar és com les fulles dels arbres: el temps se l'endurà, ho sé, com també l'hivern transforma els boscos. El meu amor per en Heathcliff és com les roques que hi ha a sota, gairebé imperceptibles, però necessàries. Nelly, jo sóc en Heathcliff: ell sempre és als meus pensaments, no pas com un plaer, perquè tampoc jo sóc un plaer per a mi mateixa, sinó com una part del meu ésser."
És molt extrem, molt desmesurat... però també molt cert i no gens casual. Emily Brontë escrivia això el 1847, com si d'un epíleg del Romanticisme es tractés. Encara no feia un segle que Kant havia provat que només sabem de les coses allò que nosaltres posem en elles i que, per tant, allò que els realistes anomenen amb tanta pompa "realitat" no és més que una aparença. Com sortir de la presó de les aparences? Com fer alguna cosa que sigui certa i autèntica, que sigui veritat? Aquí Kant ens parla de l'ètica, perquè desitjar el propi bé per damunt de la pròpia existència implica sortir de la presó... sortir del cercle de la raó pura. Però Kant tenia un problema: era alemany i com tots els alemanys que han fet alguna cosa de profit es pensava que era grec, però no, era alemany... i una cosa encara més terrible: luterà. Si hagués estat grec, com Aristòtil, no hauria parlat de l'ètica, sinó directament de l'Amor, perquè l'Amor és estimar el bé de l'altre per sobre el propi bé. És l'Amor que ens fa sortir de la presó de les aparences, l'ètica no és més que una manifestació parcial. I tot això em recorda que fa ja molt temps algú em va exposar una extravagant teoria sobre l'Amor que ha resultat ser certa...
I això és el que fan els romàntics: buscar l'autenticitat que s'amaga més enllà de les fulles dels arbres. Sembla que Emily Brontë està exemplificant l'evolució de la filosofia. És metafòric el romanticisme? No, de cap manera. El Romanticisme, com també va ser-ho la Il·lustració, és una edat de l'Esperit, un estat de l'ànima. Quan Hölderlin i Novalis diuen que "el poeta neix a la tomba de l'estimada" estan parlant de l'ànsia per trobar la Bellesa més enllà de les aparences, per trobar una Bellesa morta... però no només: perquè ells van començar a escriure quan Susette Gontard i Sophie von Kühn ja eren mortes. Van llegir l'esdevenir del món en la seva pròpia experiència.
I els realistes? Una tropa de mentiders, falsificadors i covards... Flaubert va acabar dient "Madame Bovary sóc jo!". El realisme és, doncs, metafòric, és una màscara. Els romàntics, els idealistes, són els que viuen de debò; els realistes, com va demostrar Kant i com proven els fets, s'amaguen darrera la màscara de l'aparença i tenen vides de ficció. No hi ha res més irreal que el realisme i no hi ha res tan absolutament real com l'idealisme.
Els déus s'han ocultat! Si fixem els ulls en la realitat no veurem mai el carruatge d'Apol·lo creuant l'alta volta del cel ni sentirem la veu de Venus en el murmurar de la murtra... Dinamitem les portes de la presó de les aparences! Enamorem-nos!
0 comentaris:
Publica un comentari