Estar un temps lluny de casa canvia les persones, això jo ja ho sabia, el que ja no sabia era que fins i tot passar una temporada en un lloc on hem estat sovint també pot canviar-nos... Com de costum, he passat l'agost a Galícia i, com de costum, vaig acostar-me a aquella terra mirant-la com la germana petita que ha de ser aconsellada per la moderna Catalunya, el model de país del segle XXI. Arribo allà disposat a dir: "això els catalans ja ho vam fer fa temps i s'ha de fer així i així", però tot de sobte s'escolta una música i totes les meves lliçons són en va. Amb la música celta Galícia ha demostrat estar més avançada que Catalunya, ha posat la Bellesa al servei de la pàtria (fàcil) i la pàtria al servei de la Bellesa (admirable). En Carlos Núñez i companyia fan música de qualitat, innovadora, original i amb un gran nombre de seguidors, molt joves la majoria... i com ell n'hi ha milers: no hi ha una vila a Galícia que no tingui el seu grup celta i no es tracta de la patètica banda de gralles de festa major, sinó que barregen la música de Galícia amb la d'Irlanda, Bretanya, Andalusia, Cuba... fan bandes sonores de pel·lícules que guanyen Òscars i venen milions de discs.
Podem dir, és clar, que Galícia juga amb avantatge, que una muñeira és cent vegades més divertida que una sardana i que un flabiol poca cosa pot fer davant les gaites i els timbals descomunals... Però potser també influeix que a Catalunya abans que el músic s'assegui al teclat, abans que el poeta agafi la lira, ja li hem mirat i remirat els cognoms, la marca de roba, els amics que té i, sobretot, el partit al qual pertany, perquè, és clar, si no pertany a cap partit ja ni ens el mirem. És així com Galícia es fa senyora de l'Atlàntic mentre nosaltres vivim en una Catalunya en miniatura per jugar-hi els diumenges a la tarda... amb nou Estatut, això sí.
Maleït sigui mil vegades el complex de superioritat dels catalans i maleïda la nostra condescendència! Maleït també el nostre victimisme! Perquè no ha estat la cultura gallega tan maltractada o més que la catalana? no paguen els gallecs elevats peatges a les seves autopistes tenint una renda inferior a la nostra? no ha estat sempre Galícia la gran oblidada d’Espanya? Catalunya sigui, tal vegada, un model d'infraestructura de país; però Galícia és el model de superestructura: de música, de poesia, de manera de viure... Diuen els marxistes i els economistes que la infraestructura condiciona la superestructura... i s'equivoquen: el geni no admet condicions i creix davant l'adversitat. I és per això que no trigarà en arribar el dia en el que Galícia ens passi al davant; no amb fàbriques i canons, sinó amb un exèrcit de gaiters i arpistes, dirigits per poetesses visionàries que desvetllen la veu dels déus oculta en el murmurar dels rius i en el despuntar de les aurores. Les fàbriques, els diners i les lleis fan que la vida sigui possible, però la Música, l'Amor i la Poesia fan que la vida valgui la pena.
0 comentaris:
Publica un comentari