Hoy es siempre todavía

2 de juliol de 2005...

20:15 - En Iago es vesteix pel sopar de final de carrera. El seu germà l'observa a través del mirall mentre s'arregla els punys de la camisa i es fa el nus de la corbata. "La moda, Lluís, és el que un porta; i el passat de moda és el que porten els demés [...] estimar-se a un mateix és el principi d'un romanç per a tota la vida".

20:45 - En Iago arriba a casa en David. Fa un quart d'hora que haurien de ser al Princesa Sofia. "La puntualitat... és una pèrdua de temps". Passen a buscar la Núria i, després, la Laura.

21:15 - La Laura, en David, la Núria i en Iago arriben al Princesa Sofía amb 45 minuts de retard, però troben aparcament just al davant de l'hotel. Només baixar del cotxe veuen la Ives i el Jacques que són a la porta; per tant, tot i que no són puntuals, no fan tard. Quan un té 22 anys mai no arriba tard enlloc.

22:00 - Fa molta calor. El hall del soterrani del Princesa Sofía és ple a vessar: Dret, Economia i ADE... demasiado pijo para un adulto ;-) A poc a poc un es va trobant amb cares agradablement conegudes: La Cristina Bosch, la Laura Soler, l'Anna Arilla, en Javi Fusté, en David Hojman, la Cris Bolaños, la Lourdes Hurtado, la Sílvia Grau, la Carme Plana, l'Ignacio Vázquez-Dodero, la Diana Lado, la Laura Rueda... la llista seria interminable. En Iago es troba amb la Mariona Llongueras i la Júlia Moragas... Mon Dieu! Amb 4 anys ja anaven junts a classe i ara fan el sopar de final de carrera plegats!.

23:30 - El sopar està en el seu moment àlgid. Es comencen a repartir els premis i descobreixo que entre els meus amics hi ha la noia i el noi més guapos de la promoció... i el Mr Pompeu!!!

a poc a poc, arriba el 3 de juliol...

01:30 - L'alcohol ja ha començat a fer els seus efectes. Les fotos parlaran per sí soles... ;-)

03:30 - El bar de l'hotel comença a quedar-se sense existències... Més d'un es veu obligat a veure Martini Rosso i Gin Xirau.

04:30 - S'acaba la música, però ningú no sembla disposat a abandonar l'hotel i tothom es queda parlant per les taules. Algú explica que una flor a la sol·lapa ben col·locada és l'únic vincle possible entre l'Art i la Natura...

05:45 - Al davant de la Facultat de Farmàcia la Núria, la Ives, en Jacques, en David, la Laura, la Mariona i en Iago veuen sortir el Sol amb una copa de Moët a la mà... de fons, la Renée Fleming canta "Casta Diva" de Bellini. El Volkswagen Polo és tota una caixa de sorpreses: nevera portàtil, copes de xampany... al capdavall, no és la primera vegada.

06:30 - Deixen a la Mariona a Sant Just. Més tard a la Laura a Tres Torres i a la Núria a Les Corts... Sembla que tota la Gàlia ha sucumbit a la Son invasora. Tota? No. Dos veritables homes (la resta són tots unes...) s'atreveixen a anar fins a La Pilarica, al costat de l'Estació de Sants, i demanar dues racions de patates amb mostassa i ketchup.

07:00 - Apolo brilla com mai sobre el mar. Barcelona encara dorm. Al mirador de Miramar en Iago i en David mengen patates amb mostassa i ketchup regades amb Moët & Chandon. Tal vegada siguin aquests els veritables plaers de la vida. Perquè beure Moët i menjar caviar iranià dalt d'un iot a la Côte d'Azur és una cosa que es pot pagar amb diners... però tenir 22 anys i veure com Barcelona es desperta mandrosa un diumenge d'estiu, això no té preu. Es parla del futur. El món dels advocats és un món corrupte. Ser jutge sembla més noble... també n'hi ha que escriuen i volen escriure. Per acabar escrivint... perquè Dret? I perquè no? Tot deixa empremta, començant i acabant per les persones... i les empremtes no són mai bones o dolentes, l'únic que pot ser més o menys bò és el terra sobre el qual es fan.

08:00 - En Iago arriba a casa. Cansat? Potser... però amb forces suficients com per dutxar-se, acabar d'escriure una carta, lacrar-la i escriure aquest e-mail.

No sé... potser demà el llegiré i no m'agradarà gens; això passa, tot i que no sovint. Hem acabat la carrera, senyors; pensar, ara; pensar en el Javi i el David que tantes vegades m'han fet companyia al bar; en la Kitty, amb qui he tingut el gust de discutir sovint, i pensar en ella és pensar en l'Anna i la Laura; i pensar en la Lourdes, la Cris, la Sílvia, la Carme, la Laura, el David (sweet couple)... i en la Ives i en la Núria, és clar. Pensar amb d'altres que encara no han acabat o han fet altres carreres: en la Paula (cerbi), la Mariona (que me la trobo "hasta en la sopa") el Juli, la Laura, l'Eli, en Felip, la Judit, el Quique, la Raquel, en Lluc, l'Arola, el Pablo... en Biel... i l'Ana.

Pensar, en definitiva, que tot ens serà concedit i que, com deia aquell poeta que està enterrat a Colliure: "Hoy es siempre todavía".