Va ser una nit històrica, d'aquelles en les que sembla que la platea hagi d'enfonsar-se... L'espectacle era tan magnífic que ens vam oblidar de l'arquitectura modernista del Palau; no és estrany, al capdevall, com deia Walter Patter: "tota forma artística aspira a ser Música." Estic parlant de la deliciosa soirée que va protagonitzar la sra Renée Fleming el passat dijous al Palau de la Música Catalana. I com que cada entrada costava 121 € em prendré la llibertat d'explicar-vos-ho. La sra Fleming cobra el que no està escrit als llibres i amb un preu així és millor no deixar escapar una sola nota, tot i que algunes llengües viperines han dit que jo estava més pendent de la senyoreta que tenia a la meva esquerra que no pas del que succeïa dalt de l'escenari. És tediosa la forma en la que la gent va dient coses de mi a la meva esquena que són absolutament veritat.
Vaig arribar al Palau amb la seguretat de ser el més jove, el més guapo, el més ben vestit i el més ben acompanyat de tota la sala però amb la inquietud de no saber si la Renée seria tan bella com a les fotos dels seus discs o tan horrosa com a l'article que havia publicat El País dos dies abans. Ja se sap que una cara lletja pot espatllar el millor recital; però no, per a la meva tranquilitat la sra Fleming és alta, ben proporcionada, de llavis carnosos, pell de nàcar i ulls de jade. Mentre cantava "Ritorna o caro dolce mio tesoro" de Handel no vaig saber si la veu sorgia de la seva gola o brollava dels seus grans ulls verds. Què diferent era aquell Handel d'aquest que està penjat per tot Barcelona amb un dard de ventosa clavat al front!
Després de Handel es va passejar per Massenet, Korngold i Strauss i la seva veu es va anar tornant vellutada i purpúrea, com els petals d'una rosa quan s'obren per primer cop a la claror de l'aurora. I així vam arribar a la mitja part. Des que han enderrocat l'Església de Sant Francesc de Paula i han desacralitzat el solar convertint-lo en una terrassa de disseny que al foyer del Palau es respira millor. És com si la rauxa modernista hagués derrotat definitivament al tediós seny del Noucentisme. El servei, però s'hauria de millorar. Vaig demanar dues copes de champgne i la cambrera (nerviosa ella, com tots els que em troben per primer cop) va agafar una ampolla de cava. Evidentment, vaig fer-li notar que s'equivocava, que jo havia demanat champagne i no cava... que una cosa és el patriotisme i una altra de ben diferent és el plaer i no cal confondre-les. "Aquesta no, la de Moët, si no et fa res, la de Moët."
I suposo que per allò del patriotisme (del seu, que no del nostre) la senyora Fleming va començar la segona part amb Barber, Previn i el Summertime de Gershwin. Sortosament va arreglar-ho amb Verdi i quan va arribar al "O mio babbino caro" de Gianni Schicchi de Puccini tot el públic va tremolar com tremola el reflexe d'una rosa pàl·lida en un mirall d'argent, perquè tots sabíem el que ningú no gosava dir: que aquella dona havia superat, ni que fos per uns instants, a la divina Maria Callas. I a partir d'aquell moment la cosa ja va ser apoteòsica amb l'ària de la lluna de Rusalka de Dvorák i els tres bisos de Strauss, Cilea i Catalani. La decadent Barcelona va demostrar una vegada més (tal vegada la darrera) perquè els cantants es moren de ganes de venir a actuar aquí: el públic dret, avessat a les balaustrades, amb les mans envermellides de tant aplaudir i cridant "bravo" i "guapa" com si els hi anés la vida. Dues compatriotes de la Renée (les mitges amb sandàlies les delaten) comentaven encuriosides que allò semblava una "bullfight". Però no, de fet, "it's quite a different thing". I el que és millor, el dimarts a Madrid la sra Fleming va fer 2 bisos i el dijous a Barcelona ens en va regalar 3: Tant per al bò com per al dolent, encara hi ha classes.
0 comentaris:
Publica un comentari