Són gairebé les 6 del matí. Fins fa uns minuts estava assegut a la meva taula, a la biblioteca de casa, quan he aixecat la vista, durant inacabables hores fixa en la Llei d’enjudiciament civil, i he vist que més enllà de la finestra una franja de color vi s’extenia des de les cúpules del Palau Nacional de Montjuic fins a Collserola. Havia oblidat que les nits d’estiu eren tan descaradament curtes... M’he acostat a la finestra per veure millor una tènue però valenta llum que feia pampallugues dos pams per sobre les teulades més altes: era Venus, l’estel del matí. És ella qui amb la seva llum ens diu: “Quand vous en serez au temps des cerises vous aurez aussi des chagrins d’amour”. I per completar l’escena he anat a omplir un enorme bol amb lluentes cireres.
De primer, havia pensat escriure sobre política o alguna altra cosa igualment tediosa. Però em semblaria un pecat parlar d’alguna cosa útil en una hora com aquesta, en la que la nit i el dia es besen apassionadament. És un amor efímer. El cant d’un ocell, tal vegada una alosa, els recorda que ben aviat Venus deixarà de brillar i que la seva llum serà absorbida pel Sol. I tan efímer com l’amor del dia i la nit és el meu descans en època d’estudis. Aniré a dormir, mentre el Sol tenyeix d’or i de porpra els Cels d’Orient. Dormir de dia... com Melmoth the Wanderer, un destí curiós... Però bé, sempre ens quedarà el consol de saber que quan totes les lleis d’enjudiciament civil hagin desaparegut per sempre d’aquest món, l’alosa seguirà interrompent els idilis de la nit i el dia i Venus, la deesa de l’amor, de la beutat i de la joia seguirà anunciant-nos l’arribada de l’aurora. Fins aviat. Fruiu del temps de les cireres: "il est bien court".
0 comentaris:
Publica un comentari